Durant 76 anys Plutó va ser considerat el novè planeta del sistema solar, d’ençà que fou descobert el febrer de 1930 per l’americà Clyde Tombaugh. El 24 d’agost de 2006, la Unió Astronòmica Internacional va rebaixar-lo de categoria. Milers de llibres de text, enciclopèdies, documentals, pàgines web i programes informàtics van quedar desactualitzats de la nit al dia.
El descobriment de Plutó
Una anomalia en l’òrbita de Neptú va fer pensar als astrònoms que hauria d’haver-hi un nou planeta més enllà, prou a la vora com per afectar-lo. El jove de 24 anys Clyde Tombaugh treballava a l’observatori Lowell (Arizona) amb un nou telescopi fotogràfic. Es dedicava a fotografiar un mateix racó del cel en dies diferents i comparava les fotografies a la recerca d’algun canvi que indiqués la presència d’un cos en moviment. El 18 de febrer de 1930 va descobrir el nou planeta i el va anomenar Plutó, el déu de l’infern en la mitologia romana, ja que era el planeta més allunyat del Sol.
Poc després de descobrir Plutó es va veure que es tractava d’un cos molt petit, en comparació de la resta de planetes del sistema solar. Era massa petit com per ser la causa de les discrepàncies en l’òrbita de Neptú. Plutó té només un diàmetre de 2.300 km, unes dues terceres parts del que té la Lluna. El 2 de juliol de 1978 es va observar un segon cos molt a la vora de Plutó: Caront. Caront és considerat un satèl·lit de Plutó, però té un diàmetre que és la meitat del de Plutó. Plutó i Caront estan tan lligats l’un a l’altre que quan giren s’ofereixen tots dos sempre la mateixa cara. Això significa que tenen el mateix període de rotació, el qual coincideix també amb el període de translació de Caront.
L’òrbita de Plutó
Un altre element que diferencia Plutó dels altres planetes és la seva òrbita, molt més inclinada (uns 17º) que la resta i no tan circular. Plutó triga 249 anys a fer una volta al Sol i gira sobre si mateix en poc més de sis dies, amb un eix de rotació que té una inclinació d’uns 120º respecte la perpendicular pla de la seva òrbita. Per cada tres voltes de Plutó, Neptú en fa dues.
Més planetes a la llista
A mesura que els instruments d’observació s’anaven perfeccionant, es van descobrir nous cossos més enllà de Plutó, molt semblants a aquest i, per tant, amb el mateix dret a ser considerats planetes. La llista dels planetes que feia segles que no es modificava es podia acabar convertint en una llista infinita. Així, abans d’acceptar nous candidats, calia acordar una definició precisa i que delimités molt bé què seria considerat un planeta. Això és el que va fer finalment la Unió Astronòmica Internacional (UAI), reunida a Praga, el 24 d’agost de 2006.
La definició definitiva
L’assemblea de la UAI, que va reunir més de 2.500 científics de 75 països diferents, va optar, finalment, per una definició més restrictiva, i va considerar que un planeta és un cos celeste (a) que està en òrbita al voltant del Sol (b), que té una massa suficient com perquè la pròpia gravetat superi les forces de cohesió d’un sòlid rígid (les forces de cohesió són les que mantenen unides les partícules d’un cos), que adopti una forma en equilibri hidrostàtic (és a dir, que sigui aproximadament un cos esfèric) i que ha escombrat el veïnatge de la seva òrbita (c). La tercera condició és la que no compleix Plutó, ja que té un cos tan gran com Caront al seu costat.
Així doncs, Plutó és considerat un “planeta nan” o “planetoide”, i és reconegut com el prototipus d’una nova categoria d’”objectes transneptunians”.
